KING CRIMSON (II): In the Wake of Poseidon o l’àlbum d’aigua

KING CRIMSON (II): IN THE WAKE OF POSEIDON O L’ÀLBUM D’AIGUA

per Carles Bujosa.  CARLES_BUJOSA

Ian McDonald i Michael Giles va deixar la banda després de la seva primera gira pels Estats Units l’any l’any 1969. Greg Lake va ser el següent membre que també partiria, després d’haver estat en contacte amb Keith Emerson per tal d’unir-se al futur Emerson, Lake & Palmer a principis de 1970.

Això va deixar a Robert Fripp com l’únic músic romanent de la banda, havent-se de dedicar, a més de a la guitarra, a de les funcions de teclista, desplaçant el mellotron un poc l’antic paper de protagonista exclusiu de la guitarra. Per compensar, Peter Sinfield, lletrista i ideòleg del grup, va augmentar el seu paper creatiu des d’un punt de vista musical i va començar a desenvolupar el seu interès pels sintetitzadors i per al seu ús als àlbums posteriors.

En aquestes condicions Fripp i Sinfield varen composar el segon àlbum d’estudi de King Crimson, “In the Wake of Poseidon”, continuador de l’estètica,  simbolisme i esoterisme de l’anterior “In the court of the Crimson King”.

Es important comentar que els quatre primers àlbums de King Crimson varen ser integrats conceptualment per Sinfield en un conjunt que presenta allò que Wagner va definir com “Gesamtkunstwerk“, es a dir, una creació global que integra música,imatges i paraules.  Així, hi ha referències de les lletres que es troben a de les il·lustracions de la carpeta i dins de la pròpia música. La conclusió és que res a aquests àlbums és a l’atzar sinó que tot està dotat d’un paper dins del conjunt.

Com a exemple, cada dos versos del tema “In the wake of Poseidon” són una referència a cada una de les dotze cares que apareixen a la il·lustració de la carpeta, “Els dotze arquetips” or “Les dotze cares de la Humanitat” de Tammo De Jongh (1967).

Lake va acceptar cantar a la gravació de “In the Wake of Poseidon” i va interpretar tots els temes vocals de l’àlbum a excepció de “Cadence and Cascade“, que va ser cantada per l’antic  company de col·legi de Fripp, Gordon Haskell. Existeix, així mateix, una versió amb Lake com a veu guia però, possiblement, es tracta d’una versió que no es va acabar a l’estudi abans de la partida de Lake.

En un moment, la banda va considera contractar al llavors desconegut Elton John com a cantant de l’àlbum, però va decidir no fer-ho. Altres ex membres i associats varen reaparéixer, només com a músics de sessió, per a la gravació de Poseidon, Peter Giles al baix  i Michael Giles a la bateria. Mel Collins va col·laborar amb els saxòfons i la flauta. Un músic clau va ser el pianista de jazz Keith Tippett, que es va convertir en una part integral del so de King Crimson a futurs àlbums. Malgrat Fripp li va oferir entrar a la banda, Tippett va preferir romandre com col·laborador d’estudi i només es va presentar en viu amb la banda una vegada.

Amb l’àlbum ja a la venda, Fripp i Sinfield varen quedar en la incòmoda posició de tenir material i versions disponibles dels nous temes, però sense una banda per a poder actuar en directe. Fripp va persuadir Gordon Haskell per unir-se permanentment com a cantant i baixista, i va reclutar el baterista Andy McCulloch, un altre músic de Dorset recomanat a Fripp per Greg Lake. Mel Collins també es va integrar definitivament a la banda.

El disc s’obre amb un una peça a capel·la anomenada “Peace – A Beginning“, que apareix de nou en forma instrumental a la meitat de l’àlbum i de nou, com a tema vocal, al final.

A “Pictures of a City” trobam una forta influència de jazz fusió. Aquesta peça va ser originalment interpretada en directe, i sovint durava més de deu minuts amb el nom de “A man. A City”. Un exemple es pot apreciar a  l’àlbum en viu “Epitaph”.

El tema més llarg de l’àlbum és una peça instrumental basada anomenada ” The Devil’s Triangle “, que és bàsicament una adaptació no autoritzada de fragments de Gustav Holst  de “Mart: Portador de la guerra” de la seva suite “Els planetes”.  King Crimson hauria volgut anomenar la peça “Mars“, com ho havien fet de gira al’any 1969, però el nom va ser prohibit pels hereus legals del compositor.

Cal destacar el tema “Cadence and Cascade“, probablement un dels més bells que mai gravaria la banda.

In the Wake of Poseidon va ser ben rebut en en general, però va ser criticat per sonar molt similar en estil i contingut amb l’àlbum debut de la banda, fins al punt que semblava una imitació de “In the court of the Crimson King” . Cal destacar, a partir d’aquest àlbum, el so del Mellotron que, en mans de Fripp, passarà a ser un dels principals signes d’identitat de la banda.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *