PAU RIBA: un mallorquí sense aturall

PAU RIBA: UN MALLORQUÍ SENSE ATURALL

 per Carles Bujosa.CARLES_BUJOSA

Descendent d’una família burgesa, nét del diputat i fundador d’Unió Democràtica de Catalunya, Pau Romeva per via materna, i del poeta i humanista Carles Riba i de la poetessa Clementina Arderiu, per via paterna, Pau Riba va néixer el 1948 a Palma dins un ambient purità, cristià, culte i catalanista; en canvi, ha estat un referent cultural alternatiu: iconoclasta i inclassificable, transgressor i heterodox, mutant, escriptor, rocker, periodista, hippie, dissenyador…

El 1967 va demanar ser admès en Els Setze Jutges, però no el van acceptar per manca de coincidència estètic-musical amb els líders del grup, perquè el trobaven més a prop de Dylan que no pas de Brel o de Brassens. Ell, en resposta, va fundar el Grup de Folk amb una composició que variava en funció de les actuacions. Alguns dels seus components més actius, junt amb Pau Riba, van ser Jaume Arnella, Xesco Boix, Falsterbo 3 (Eduard Estivill, Joan Boix i Amadeu Bernadet), Jordi Pujol i Cortès, Albert i Jordi Batiste, Jaume Sisa, Oriol Tramvia, Consol i Ramon Casajoana, Gabriel Jaraba, Josep Maria Camarasa, Jaume Vallcorba o Josep Molí. També en van ser membres, però no apareixen a cap gravació, Maria del Mar Bonet, que va ser introduïda per Pau Riba en contraprestació per les gestions infructuoses que ella va fer per tractar que aquest fos un dels membres de Els Setze Jutges i Ovidi Montllor, introduït per Montserrat Roig, que no va ser acceptat en un primer intent però si en un segon. Al concert que van fer al Canet Rock del 1975 va ser present Manel Joseph de l’Orquestra Plateria.

A diferencia dels Setze Jutges, el repertori del Grup de Folk no era basat en la Cançó Francesa. Les seves influences tenien dos vessants: d’una banda, la recuperació de cançons populars catalanes i, de l’altra, l’adaptació de cançons d’arreu del món, especialment del Folk Song nord-americà, com Pete Seeger o Bob Dylan.

Aquell mateix any va editar el seu primer senzill, Taxista.

El concert dut a terme pel Grup de Folk al Parc de la Ciutadella de Barcelona el maig del 68 es va convertir en la referència d’un moviment emergent que va aconseguir arribar a canviar costums sexuals, culturals i vitals de tota la societat catalana i, posteriorment, espanyola.

Noia de porcellana, del mateix any, va ser el preludi de la seva obra de referència: Dioptria, un àlbum editat per Concèntric entre els anys 1970 i 1971 en sengles lliuraments i considerat el primer disc de rock en català.

Aquest disc es va presentar per l’editora amb la coberta d’un album doble, però amb un sol disc, el grafisme és totalment de Pau Riba i assoleix un nivell gràfic formidable i trencador que el fa doblement estimable i significatiu. Aquest treball és el retrat de la revolució hippie i de la influència de l’àcid i del haixix. Pel que fa als continguts, Dioptria és una crítica ferotge a l’esperit petitburgès i a la família cristiano-progressista entesa com a cèl·lula bàsica de la societat. Pau Riba canta acompanyat pel grup Om, amb Toti Soler i Jordi Sabatés.

L’any 1971 es va establir a la Formentera durant l’eclosió hippie, on vivia a una casa sense electricitat ni aigua corrent on van néixer els seus dos primers fills de la llavors companya seva Mercè Pastor: Pau (al qual va dedicat Jo, la donya i el gripau, enregistrat allí a l’aire lliure) i Caïm.

L’estiu del 1975, un cop reinstal·lat a Barcelona, entre els enregistraments a Madrid dels LPs Electròccid àccid alquimístic xoc i Licors va participar en el primer Canet Rock: se’l pot veure en la pel·lícula homònima de Francesc Bellmunt quan interpreta Colós, drogat i mig despullat, en una actuació mítica.

Ena i l’assaig sociopolític La gran corrida; també va treure els LPs Amarga crisi i Transnarcís.

Els anys 90, a banda de participar en algunes pel·lícules més i seguir col·laborant en alguns periòdics i televisions va projectar i dissenyar diversos esdeveniments i espectacles relacionats amb els Jocs Olímpics de Barcelona, l’Expo de Sevilla i altres efemèrides (com la celebració dels 25 anys del Grup de Folk o l’acte de col·locació de la primera pedra per la reconstrucció del Liceu, incendiat l’any 1994), L’any 1993 l’editorial La Magrana va editar una biografia seva; pel Sant Jordi de l’any 1997, l’editorial Proa li edità Lletrarada (un llibre que reuneix les lletres de totes les seves cançons, algunes d’inèdites, i l’any 1998 va publicar Al·lolàlia, un recull de curiositats lingüístiques.

L’any 2001 va destrossar a Felanitx un mural de Barceló amb el consentiment de l’autor, per tal d’impedir que passés a mans municipals. Va treure també el disc Nadadales, encartat en el llibre Jisàs de Netzerit (o capítol zero de la guerra de les galàxies), que es convertiria en un espectacle de sàtira politicosocial que d’aleshores ençà es repeteix cada any per Nadal, degudament actualitzada.

L’any 2006 es va interpretar a ell mateix en la pel·lícula sobre Puig Antich. També va protagonitzar la pel·lícula documental autobiogràfica Deixa’m en Pau on Dioptria va ser objecte d’homenatge com a primer disc de roc en català.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *