PER A TU, JACO

PER A TU, JACO

  per Carles Bujosa.CARLES_BUJOSA

John Francis Pastorius, va ser fill d’un anomenat bateria de Jazz, i des de la seva infantesa, es va veure envoltat per sons negres. Als 7 anys, Jaco, es va traslladar amb la seva família a Fort Lauderdale (Florida). En aquesta localitat, va tenir l’oportunitat d’enriquir-se d’una àmplia gamma d’estils musicals, incloent sons del Carib, percussió cubana i Rhythm & Blues. Jaco era originalment un bateria, però va començar amb el baix elèctric quan, a l’edat de 13 anys, es va trencar un canell. Una de les seves primeres bandes com a baixista van ser “Las Olas Brass”, a la qual es va unir quan tènia 15 anys. Després d’aquesta, van seguir altres bandes locals de Florida, sent algunes d’elles “Soul Incorporated”, “Woodchuck” i els “C.C. Riders Band”.

Jaco Pastorius, va deixar aquesta ultima banda i immediatament es va enrolar amb Peter Graves, el trombonista i líder dels “Bachelors III”, que ja havia sentit parlar d’ell. Jaco, va estar amb Graves cinc anys i compartia el temps actuant i estudiant la perfecció de l’instrument a la Universitat de Miami.
L’any 1976, el baixista de Weather Report, Alphonso Johnson, va deixar la formació i Joe Zawinul el va cridar per substituir-lo. Era 1 d’abril quan Jaco es va incorporar oficialment a Weather Report, i posteriorment, va usar la seva influència en la banda per incorporar-hi Peter Erskine, amb qui va gravar el disc: “Heavy Weather”. L’any 1982, Jaco va abandonar Weather Report, deixant una contribució especial tant al repertori com al so de la banda.
Mostres d’aquesta època són:
“Teen Town”

“A Remark You Made”

Pastorius, va formar després el seu propi grup: “Word of Mouth“, amb el que va estar dos anys gravant per a Warner Bross, l’àlbum titulat com el nom del seu grup. Si l’èxit musical va estar ja consolidat per sempre, també les drogues es van creuar en la seva vida. Diversos arrests policials, conducta erràtica i desordenada, actitud desafiadora i gairebé violenta amb la resta dels músics del seu grup, van ser una constant en la seva vida en aquests primers anys de la dècada dels vuitanta.

D’aquesta època podem destacar “Holiday for Pans” (dia de festa per a cassoles, d’acer per a més informació). Aquest projecte no és més que una excusa per a donar protagonisme a un mestre de la percussió amb cassoles que era el seu amic Othello Molineaux .

En Jaco el va presentar l’any 1983 a la Warner que el va rebutjar per “excessivament esotèric i amb manca d’elements comercials”.

Kenny Jackel , enginyer del projecte, va robar les cintes mestres i, anys després de la mort de Jaco, les va vendre a una productora d’Osaka que, finalment, va editar el CD.

D’aquesta obra, poc representativa de la trajectòria de Jaco i, tal vegada, una relíquia de l’època de la seva pròpia decadència , hem de destacar el tema “Good morning Anya”, on l’inquiet saxo de l’antic company a Weather Report, Wayne Shorter, serà un emocionant homenatge pòstum a una de les més importants figures del baix elèctric

L’estiu de 1986 va ser un complet malson que va culminar, gràcies als esforços dels seus germans, amb Jaco Pastorius, internat a la Clínica Psiquiàtrica de l’Hospital Bellevue, a Nova York. Va romandre allà sis setmanes, però quan va sortir, va passar molt poc temps perquè el seu estat físic i psicològic empitjorés. L’alcohol i les drogues van aconseguir que els metges li diagnostiquessin un estat mental maniacodepressiu.

El dramàtic final va arribar bruscament a la matinada del 12 de setembre de 1987. Després d’haver estat expulsat d’un concert de Santana per intentar pujar a l’escenari, Jaco  es va presentar al Midnight Bottle Club, un club de mala mort a Wilton Manor, un perillós suburbi de Fort Lauderdale. Quan Jaco va ser rebutjat a l’entrada, i va intentar passar per la força, Luc Hava, aleshores gerent del club i expert en arts marcials, l’hi va impedir amb violència tot fracturarant-li el crani.

Jaco Pastorius, va arribar en estat de coma al Centre Mèdic “Broward“, on al cap d’uns dies, el 21 de setembre de 1987, el seu estat es va agreujar i va morir. Tenia només 35 anys, i amb la seva desaparició se’n va anar un dels més grans músics del jazz contemporani i, sens dubte, un instrumentista extraordinari, creatiu, innovador i amb un domini del baix elèctric com fins ara ningú mai no ha aconseguit.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *