PINK FLOYD o el rock psicodèlic

PINK FLOYD O EL ROCK PSICODÈLIC

per Carles BujosaCARLES_BUJOSA

 Pink Floyd va néixer l’any 1964 a partir d’una banda anomenada Sigma 6,7 ​​que va canviar el seu nom successivament a T-Set, Megadeaths, The Screaming Abdabs, The Architectural Abdabs i The Abdabs. Quan la banda es va disoldre, alguns dels seus membres (els guitarristes Bob Klose i Roger Waters, el baterista Nick Mason i el teclista Rick Wright) van formar una nova banda anomenada Tea Set. Després d’un breu temps amb Chris Dennis com a vocalista principal, el guitarrista i vocalista Syd Barrett, fan dels Beatles i del rhythm and blues, es va unir a la banda, i Waters va passar a tocar el baix.

A l’estiu de 1965, Bob Klose es va veure forçat a abandonar la banda per les pressions dels seus pares i dels seus professors universitaris, i el grup es va convertir en un quartet, amb Barrett, Waters, Wright i Mason. D’aquesta manera, Barrett es va revelar com el principal compositor del grup, i aviat va començar a escriure noves cançons amb influències del rhythm and blues de Bo Diddley, tot i que aviat es va capbussar dins d’un incipient rock psicodèlic, gènere musical on Barrett arribaria a ser un mestre.

A la tardor d’aquell mateix any,  Tea Set va coincidir en un concert a Northolt, als afores de Londres, amb una banda amb el mateix nom que anava a actuar en el mateix lloc. Davant d’aquesta circumstància, Barrett va suggerir un altre nom per al grup, The Pink Floyd Sound, que provenia de la combinació dels noms de dos músics de blues, Pink Anderson i Floyd Council.

Durant un curt període el nom va oscil·lar entre Tea Set i The Pink Floyd Sound, però amb el temps aquest últim es va acabar per imposar. El Sound es va esvair amb força rapidesa, però el The seria utilitzat regularment fins 1968. Les produccions angleses de la banda durant l’era de Syd Barrett eren acreditades com The Pink Floyd així com els seus primers dos senzills en els EUA Se sap que David Gilmour va continuar referint-se al grup com The Pink Floyd fins 1984.

Pink Floyd va esdevenir una de les bandes favorites del moviment underground, tocant en llocs com l’UFO Club, el Marquee Club i The Roundhouse. A la fi de 1966 la banda va ser convidada a compondre música per a la pel·lícula de Peter Whitehead, Tonite Let ‘s All Make Love in London, i va ser filmada gravant dos temes (“Interstellar Overdrive” i “Nick s Boogie”) al gener de 1967.

Encara que van aparèixer molt poques mostres d’aquesta música a la pel·lícula, la sessió va ser llançada com London 1966/1967 l’any 2005.

Donada la seva creixent popularitat, els membres de la banda van decidir formar Blackhill Enterprises a l’octubre de 1966, en associació amb els seus mànagers Peter Jenner i Andrew King, per distribuir els senzills “Arnold Layne” i “See Emily Play” l’any 1967. El primer va escalar fins al lloc 20 en la llista d’èxits del Regne Unit, i el segon va arribar al nombre 6, donant-li l’oportunitat al grup d’aparèixer per primera vegada a la televisió nacional al programa Top of the Pops al juliol de 1967.

L’any 1967, després de diverses sessions instrumentals i presentacions en viu, Pink Floyd va començar a treballar en el seu primer àlbum, The Piper at the Gates of Dawn, que va ser llançat a l’agost de 1967. El títol va ser extret de la novel·la El vent als salzes, de Kenneth Grahame.

Actualment, The Piper at the Gates of Dawn es considera com un model de la música psicodèlica britànica, a més a més, va ser molt ben rebut per la crítica. Els diversos temes, predominantment escrites per Barrett, mostren lletres poètiques i una eclèctica barreja de música, des de la avantguardista “Interstellar Overdrive” fins a “The Scarecrow” , inspirada en la música folklòrica de The Fens, una regió rural al nord de Cambridge d’on són originaris Barrett, Gilmour i Waters.

Les lletres són totalment surrealistes i sovint folklòriques, com «The Gnome».

La música reflectia la millor tecnologia electrònica de l’època, destacant l’ús del pan estèreo, l’edició de cinta, els efectes d’eco de cinta i l’ús de teclats electrònics, en particular l’òrgan Farfisa tocat per Wright. El disc va ser un èxit al Regne Unit, on va arribar al lloc número 6, però no li va anar tan bé en els EE. UU., on només va aconseguir la 131 ª posició, encara que després seria rellançat en el període d’èxit comercial del grup, a la dècada dels 70. Durant aquest període, la banda va emprendre una gira amb Jimi Hendrix, que va ajudar a incrementar la seva popularitat.

A mesura que creixia l’èxit de la banda, l’estrès i el consum de drogues (especialment de LSD) van fer efecte sobre la salut mental de Syd Barrett. La seva conducta es va tornar cada vegada més imprevisible, fet que va començar a afectar greument les actuacions en directe. Per això, el mes de  desembre de 1967 el grup va haver de contactar amb un músic amic de Barrett, David Gilmour, per donar-li suport a la guitarra i cantar quan aquell patís algun dels seus bloquejos mentals. Malgrat els intents, aquesta solució no va resultar pràctica i simplement van haver de prescindir de Barrett als concerts.

L’últim concert amb Barrett va ser el 20 de gener de 1968, al moll de Hastings. L’esperança era que Barrett pogués compondre per a la banda amb i disposar de Gilmour als concerts, però aquesta solució, tampoc va funcionar perquè les composicions de Barrett es van fer cada vegada més difícils i abstractes, com “Have You Got It, Yet ? “.

La sortida de Barrett del grup es va fer oficial l’abril de 1968.

Després del llançament de dos àlbums en solitari (The Madcap Laughs i Barrett) l’any 1970 (coproduïts per i algunes vegades amb col·laboracions de Gilmour, Waters i Wright), d’èxit moderat, Barrett es va recloure en el seu natal Cambridge i va portar una  vida tranquil·la fins a la seva mort el 7 de juliol de 2006.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *