KING CRIMSON (III) 1970 : Lizard o el disc del foc

KING CRIMSON (III) 1970: LIZARD O EL DISC DEL FOC

per Carles Bujosa. CARLES_BUJOSA

 

 

Robert Fripp, amb el seu continu renovar de membres ja definitivament sense Greg Lake i Mike Giles, substituït a la bateria per Andy McCulloch, va donar com a resultat “Lizard” (1970), un memorable àlbum on hi va participar gent com Marc Charig a l’oboè o Jon Anderson, component del grup Yes.

Lizard és uns disc amb una orientació clarament jazzística, amb evidents influències, sobretot de  Miles Davis. En el moment del seu llançament, la crítica va destacar especialment el trencament amb la fórmula i estructura dels dos àlbums anteriors, anant més enllà, sense perdre la seva identitat adquirida.

Cal destacar que en aquest disc, la banda va ser pionera en provar el nou VCS3, un sintetitzador que més tard va ser habitual a les grans bandes de rock simfònic de l’època, un instrument revolucionari, sobretot per la seva portabilitat i facilitat per a ser utilitzat en els directes.

Una vegada més l’enginy de Peter Sinfield ens presenta unes lletres, impregnades de simbologia ocultista que seran el perfecte contrapunt de l’enigmàtica música.  Segons el món de l’alquímia, el llangardaix (lizard) està associat amb el tercer element: el foc.

L’obra comença amb el misteriós Cirkus, un psicodèlic tema que arranca amb una estructura minimalista que després  desplega tota la seva sofisticació i ambigüitat.

L’experiència amb Cirkus pot semblar en un principi caòtica i sense sentit, però una vegada digerida la primera experiència podràs arribar a gaudir de la música més enriquidora i original que aquest grup podria oferir-te, i, per descomptat, molt avançada per al seu temps.

Menys pretensiós i des d’un punt de vista més còmic trobam Indoor Games, amb uns clars aires dels 50 i uns memorables arranjaments de vent.

 

 

El tema principal del disc es Lizard  una composició dividida en diverses seccions i subseccions on se’ns conta un relat sobre un príncep que pren part en una èpica batalla:

La primera secció, ” Prince Rupert Awakes “, presenta dolços versos (cantats per Jon Anderson de Yes ), que alternen amb seccions més alegres acompanyades de palmes.

La següent secció, “ Bolero – The Peacock’s Tale ” es presenta com un extens instrumental de gran densitat i bellesa. La peça ens submergeix en l’exquisidesa més calmada i elegant per mitjà d’un màgic i emotiu oboè, per després, de sobte, caure dins d’una jam session de càlids saxos amb un nerviós piano.”Dawn song“, el primer de les tres sub-seccions que composen “The battle of the glass tears“, s’obre amb un tema inquietant de Robin Miller al corn anglès al que després, es va unint una tènue part vocal cantada per Haskell, representant el despertar dels guerrers abans de la batalla.

Les dues següents subseccions: Last Skirmish ,una llarga secció creixent que simula la batalla i que culmina en les cada vegada més contundents repeticions d’un tema inquietant semblant al tema principal de “Cirkus“; i ” Prince Rupert’s Lament “que evoca el sagnant resultat de la batalla de la mà de la queixosa guitarra de Fripp.

Big Top“, darrera secció, fa ressò d’una versió carnavalesca de la melodia d’obertura “Cirkus“, que, a velocitats variables es va esvaint.

Dins Lizard hi trobam moments medievals, jazzístics, rockers i episodis d’absoluta avantguarda que situen King Crimson com una banda que es va avançar a la seva època i, potser per això, no va rebre tota la acollida que la qualitat de l’obra mereixia.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *