MEMÒRIES D’UN FENDER RHODES

MEMÒRIES D’UN FENDER RHODES

  per Carles Bujosa

Record aquella tarda de novembre quan el meu bon amic Miquel Brunet, excel·lent músic i compositor, em va convidar a visitar el seu estudi. Allà, apart de gaudir de les seves explicacions sobre l’equipament  d’aquelles instal·lacions , vaig descobrir que atresorava una magnífica (i, absolutament envejable) col·lecció d’instruments electro-acústics. De sobte, en Miquel va obrir la coberta d’un vell “Fender Rhodes” i, només tocant un parell d’acords, em vaig veure transportat a la meva adolescència…, aquell era el so de l’Orquestra Mirasol…

La sonoritat hipnòtica d’un Fender Rhodes, un baix que tot i reforçant l’harmonia assolia un protagonisme de solista ; una percussió salvatge, un saxo, una flauta travessera, una bateria, unes melodies increïbles que entorbaven l’enteniment…  això era l’Orquestra Mirasol…

L’Orquestra Mirasol va néixer l’any 1973, fruit de la unió entre el pianista Víctor Ammann i el baixista Xavier Batllés. Després d’un concert a Madrid acompanyant Ovidi Montllor, varen conèixer una colla de músics que vivien a una comuna rural a les afores de la ciutat. Ells, que, de sempre havien viscut a Barcelona, varen decidir llogar una casa a Mirasol (d’aquí el nom de la banda). Allà van  anar a viure, i es van  impregnar de tot tipus de música, i de tota la colla de gent que hi va anar circulant, com Cessar Vieira i Pedrito Díaz.

El primer disc que va produir el segell ‘Zeleste’, absolut impulsor del fenomen “roc laietà”  que sovint he anat comentant dins d’aquesta secció, va ser  “Salsa catalana” (1974)

La banda,  formada en aquests  moments per Xavier Batllés, Víctor Ammann,  Pedrito Díaz (percussió), Ricard Roda (vents) i Miquel Lizandra (bateria), va aconseguir un cert renom fins i tot fora de Catalunya, comptant amb nombroses actuacions a l’estat espanyol.

El disc va ser considerat com a revolucionari dins del context de l’època. Temes com “To de re per a mandolina i clarinet”, “Cançó de no Entendre res“, “No juguis amb set miralls” o “Molt trist” situen l’Orquestra Mirasol sobre un pla de rigorosa avantguarda.

To de re per a mandolina i clarinet

Xavier Batllés: autor, arranjament i mandolina
Ricard Roda: clarinet
Víctor Ammann: piano
César Vieira: berimbau i cuica
Pedrito Díaz: bongó
Miquel Àngel Lizandra: bombo

 

Cançó de no Entendre res

Segons comenta Xavier Batllés, la inspiració d’aquest tema va sorgir de la influència que l’impactava de la música d’en Joan Albert Amargós.

Xavier Batllés: autor, arranjament, baix elèctric i cròtals
Ricard Roda: flauta, flautí, clarinet baix i clave
Víctor Ammann: piano elèctric
Domènec Segú: oboè
Ramon Isbert: fagot
Pedrito Díaz: güiro i congues

Miquel Àngel Lizandra: bateria, glockenspiel i cròtals

 

Després d’aquest espectacular disc de debut, l’ Orquestra Mirasol va assolir un nou ambiciós projecte, amb un doble àlbum amb un gran nombre de col·laboradors i participants com  Toti Soler, Luigi Cabanach, Lautaro Rosas i molts d’altres. Així va néixer “D’oca oca i una tira Que et toca” (1975). Aquest disc, en un principi havia de ser cantat, però, el fet de no trobar un intèrpret capaç de satisfer les demandes de la banda, va acabar essent una obra instrumental.

A la formació bàsica Batllés – Ammann dins d’aquest àlbum, es de destacar la important incorporació del saxofonista i teclista canadenc Dave Pybus, que, a més a més, aportaria gairebé una tercera part de la tasca creativa de l’Orquestra junt amb una frescor i un sentit colorista molt americà.

El talent de Xavier Batllés continua sent palès en aquesta obra: per una part amb magnífiques composicions com ”Beba Colo-Cao“, amb el memorable “solo” a tres saxos de Ricard Roda, Paul St. Maur Stocker i Dave Pybus;

Dave Pybus: saxo alt (1er, 3er i 4art solos), saxo soprano i clarinet
Ricard Roda: saxo alt (2on i 4art solos) i saxo soprano
Paul St. Maur Stocker: saxo soprano
Víctor Ammann: piano elèctric i piano acústic
Xavier Batllés: autor, arranjament, baix elèctric i piano acústic
Santa Salas: congues (1er, 3er i 5è solos), bongó i maraca
Pedrito Díaz: congues (2on, 4art i 6è solos), agogó i pandeiro
Gustavo Quinteros: bateria, triangle i castanyoles

la saviesa manifesta d’” Estats, tapadores i plumeros. Finalment no sé què dir-te”;

 

Víctor Ammann: sintetitzador Moog 1C i piano elèctric Fender-Rhodes
Xavier Batllés: autor, arranjament, baix elèctric i guitarra acústica
Ricard Roda: flauta, saxo alt (solos 2 i 4) i saxo baríton
Dave Pybus: saxo alt (solos 1 i 3)
Santa Salas: congues
Gustavo Quinteros: bateria
Jaume Francesc: violí I
Joan Olivé: violí I
Adrià Sardó: violí I
Eladi Rodríguez: violí II
Joan Antoni Bou: violí II
Pere Vázquez: violí II
Josep Casasús: viola
Fructuós Ináñez: viola
anònim: violoncel
Lluís Sedó: violoncel
Rafael Ortiz: contrabaix
Ricard Casals: tècnic de gravació i mescles
Jordi Vidal: ajudant tècnic

 

o la originalíssima i meravellosa “Not muermos”, on ja s’entreveuen intencions de projectes posteriors com “La rondalla de la costa”;

Xavier Batllés: autor, arranjament, mandolines i guitarra acústica
Sedo García: banjo de 5 cordes
Jaume Francesc: violí I
Joan Olivé: violí I
Adrià Sardó: violí I
Eladi Rodríguez: violí II
Joan Antoni Bou: violí II
Pere Vázquez: violí II
Josep Casasús: viola
Fructuós Ináñez: viola
anònim: violoncel
Lluís Sedó: violoncel
Rafael Ortiz: contrabaix
Ricard Casals: sirena i tècnic de gravació i mescles
Jordi Vidal: ajudant tècnic

i, per altra banda, la seva peculiar manera de tocar el baix amb un estil que és capaç de transportar l’instrument a un protagonisme melòdic absolutament original aleshores.
Després d’aquest disc, l’Orquestra Mirasol es va escindir en dues formacions: “La rondalla de la costa”, iniciada per Xavier Batlllés, junt amb Marià Albero i, d’altra banda,  “Mirasol-Colores”, liderada per Dave Pybus, mentre que Víctor Ammann passaria a formar part de “Blay Tritono”.