GENESIS (I). 1970: neix el Rock Art

 GENESIS (I). 1970: NEIX EL ROCK ART

CARLES_BUJOSA  per Carles Bujosa

Les arrels de Genesis es remonten a 1965 amb la fusió de les bandes, “The Spoken Word” i “The Anon”, formats per estudiants de l’Escola de Charterhouse a Godalming, Surrey. Així es varen ajuntar una colla d’adolescents: Peter Gabriel (15 anys), Anthony Phillips (14 anys), Tony Banks i Michael Rutherford, baix el nom de “The Garden Wall” i varen gravar una demo de sis cançons escrites principalment per Rutherford i Phillips.

Jonathan King, cantant i productor va decidir reorganitzar el grup treballant a l’estudi, i també, els va canviar el nom pel de “Genesis”, un nom, segons ell, més comercial.

Al febrer de 1968 es va llançar el seu single de debut, “The Silent Sun“, un deliberada imitació de l’estil Bee-Gees que no va cridar gaire l’atenció del públic, i, un segon single, “Winter Tale” que va córrer la mateixa sort.

La música del grup era una forma lírica de pop progressiu amb una base folk, construida sobre exuberants melodies a la guitarra acústica i al piano, amb lletres amb un fort contingut poètic.

El seu àlbum debut, “From Genesis to Revelation” va ser llançat al març de 1969, un disc de pop semblant als dels Beatles que va passar sense massa efectes tant sobre el públic com sobre la premsa especialitzada.

A rel d’aquella experiència, els membres de la banda varen començar a pensar en seguir endavant amb les seves vides al marge de la música. Però al setembre de 1969 van obtenir el seu primer concert de pagament, i va passar els següents mesos elaborant nou material, amb la incorporació de nou bateria John Mayhew.

Genesis aviat es va convertir en un dels primers grups de l’incipient segell Charisma, fundat per Tony Stratton-Smith, i va ser aleshores quan varen gravar el seu segon àlbum, Trespass (el primer per a la majoria dels seus seguidors).

En aquest disc és on trobam les primeres cançons de l’estil del grup del que es va venir a denominar l’era Gabriel, l’era menys comercial però la més destacable de Genesis pel seu gènere denominat “Rock art” i també per l’escenificació en els seus concerts on  Peter Gabriel es disfressava de diverses formes per a cantar les cançons.

Amb Trespass la banda dóna un gir en la composició, l’àlbum té un so molt més progressiu, marcant la separació entre el seu treball anterior i obrint el camí que la banda seguiria en la major part de la dècada dels setanta.

Les composicions són generalment molt més llargues i complexes que abans, caracteritzades per diferents estils i seccions musicals. El so evoca un tipus “d’Idil·li pastoral anglès”, freqüent a un gran nombre de bandes de rock progressiu d’aleshores. Amb aquesta finalitat, es fa ús intensiu de les guitarres acústiques de 12 cordes, barrejades amb veus harmòniques, flauta, piano acústic, òrgan Hammond i mellotron. La bateria generalment és suau complementant l’atmosfera, encara que la banda no va estar satisfeta amb la destresa musical de John Mayhew.

Les veus de Peter Gabriel són commovedores i en determinats moments desolades com a “Looking for someone

En altres moments la veu de Gabriel assoleix una intensitat dramàtica particularment en el climax  de “Stagnation“, que també inclou un prominent solo d’orgue Hammond de Tony Banks.

La cançó de tancament de l’àlbum “The Knife” és agressiva i altisonant, incloent unes lletres picants de Gabriel i un característic baix de Mike Rutherford. Aquesta cançó va rebre grans elogis de la crítica i es va convertir en favorita per als primers concerts, apareixent (amb alguns canvis a la lletra) en el primer disc de Genesis en viu, Genesis Live de l’any 1973.

Peter opina sobre la cançó en el llibre d’Armando Gall: ” la lletra de The Knife la vaig escriure parcialment quan era un estudiant d’escola pública, rebel·lant-me contra el seu rerefons. Vaig ser profundament influenciat per un llibre de Gandhi a l’escola, i crec que aquesta va ser part de la raó per la qual em vaig fer vegetarià, com també creia en la no-violència, com una forma de protesta. La meva intenció era la d’intentar i mostrar com acaben inevitablement totes les revolucions violentes: amb una figura d’un dictador al poder.

Una de les primeres cançons a gravar per a aquest disc va ser “Dusk“. Aquesta cançó és un sobrant del seu treball anterior, From Genesis to Revelation, encara que la versió inclosa a Trespass hi ha significatius canvis respecte a la versió prèvia.

Encara que Trespass no va ser exactament un èxit comercial, va ser un punt d’inflexió per a la banda i malgrat les seves escasses vendes, va aconseguir el lloc # 98 en els rànquings del Regne Unit després de la seva re-edició de 1984. Al setembre de 2008 es va llançar un disc doble SACD / DVD (incloent un nou so 5.1).

Trespass és l’únic àlbum que incorpora el bateria John Mayhew i l’últim amb el guitarrista Anthony Phillips. Mayhew seria reemplaçat posteriorment per Phil Collins mentre que Steve Hackett faria el mateix amb el lloc d’Anthony Phillips.

 

Paul Whitehead va ser l’encarregat de dissenyar l’art de portada de l’àlbum. Segons el llibre d’Armando Gall “The Evolution of a Rock Band“. Whitehead va fer alguna cosa semblant a un dibuix medieval i després va tallar-lo. Aquest tall va ser realitzat amb una fulla d’afaitar i el ganivet que s’observa es va afegir abans que el conjunt fos fotografiat. La banda estava preocupada perquè fes malament el tall i es malbaratés l’obra. La idea era que l’interior de la cambra que s’observa en el dibuix fos blanc i negre, mentre que el que es veia fora de la finestra aparegués en color, però cada vegada que la imatge era tornada a imprimir, el color es tornava més blau que gris. Sobre la imatge es llegeix la paraula “Trespass”(Transgressió).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *