MALICORNE: del folk tradicional al rock més progressiu

Malicorne: del folk tradicional al rock més progressiu

per Carles Bujosa

Gabriel Yacoub i Marie Yacoub van fundar Malicorne l’any 1974. Van prendre el nom d’una ciutat francesa, famosa per la seva porcellana. Alguns dels seus àlbums es titulen senzillament Malicorne i, tot i que no apareix cap nombre algun a la carpeta, els seguidors els solen numerar per a referir-s’hi. Als inicis el grup es composava pel matrimoni Yacoub, Laurent Vercambre i Hughes de Courson.

La combinació de guitarra elèctrica, violí, dulcimer, bouzouki i una vocalista femenina recorda immediatament a Steeleye Span, el seu equivalent anglès, el que els situa dins de l’anomenat gènere del folk-rock. Els quatre instrumentistes dominaven 12 instruments. Els seus primers quatre discos consisteixen bàsicament en cançons tradicionals franceses, més una o dues cançons de Gabriel Yacoub i un o dos instrumentals per àlbum. El disseny de les carpetes, amb dibuixos exuberants d’elfs i dracs, les ha convertit en peces de col·leccionista.

La fille aux chansons (Marion s’y promène)

A finals de 1970, el grup tracta d’evolucionar, especialment amb l’arribada del baixista Olivier Zdrzalik-Kowalski permetent que Hughes de Courson es dediqués plenament a la percussió i als tambors.
El grup entra dins d’una època experimental amb

L’Extraordinaire Tour de France d’Adelard Rousseau (1978), un disc conceptual, que pren com a referència els viatges d’un artesà a través de França, que tenen el seu correlat en una exploració interior. És potser el més atractiu dels seus discos, amb influències de música gòtica i de rock progressiu.

La conduite

A Paris la grande ville

Tant aquest disc com el següent, Le Bestiaire, contenen sobretot cançons de Gabriel, amb algunes composicions de Zdrzalik i de Courson. La gamma de sons és molt àmplia, i el grup obté ressò fora de França. Encara a l’actualitat, compten amb fidels seguidors, tot i que que els seus discos hagin romàs descatalogats durant molts anys. Algunes seccions evoquen clarament la música clàssica, però apareixen també elements de música electrònica.
Després d’aquest àlbum, Laurent Vercambre i Hughes de Courson, pilars i membres fundadors del grup, surten de la formació.
La banda va arribar a tenir 12 membres, incloent en un moment determinat a Brian Gulland, del grup anglès Gryphon. El seu èxit comercial els va acostar a una música més propera al Pop, com es pot apreciar a Balançoire En Feu (1981), disc que va representar en el seu moment un autèntic desengany per a molts seguidors del grup.

Balançoire en Feu et reprise

Més lluny encara queda d’aquell Malicorne tan arrelat dins del folk dels any 70 els darrer àlbum Les Cathédrales de l’Industrie (1986). Poc després de la seva publicació, el grup es va dissoldre.

El disc s’obre amb un tema èpic de folk-rock.

Les Cathédrales de L’Industrie