GÒTIC. Una joia del roc simfònic català

GÒTIC. Una joia del roc simfònic català

per Carles Bujosa. 

 

L’únic àlbum que va produir aquesta formació de luxe a l’any 1978, va ser aquest disc “Escenes“. Potser al seu moment no va tenir l’èxit que es mereixia, però a dia d’avui podeu cercar per la xarxa i veureu que aquest disc és conegut arreu del món. S’ha qualificat com un aplec de les més importants corrents del que s’anomenava en aquell temps com a roc simfònic, amb clares influències de CAMEL ( sobretot de “The snow goose” ), de PREMIATA FORNERIA MARCONI i tants d’altres…

Escenes (1978)

1. Escenes de la terra en festa i de la mar en calma

2. Imprompt – 1

3. Jocs d’ocells

4. La revolució

5. Dansa d’estiu

6. I tu que ho veies tot tan fàcil

7. Història d’una gota d’aigua

 

 

– Rafael Escoté: Baix

– Jordi Martí: Percussió

– Jep Nuix: Flauta i piccolo

– Jordi Vilaprinyó: Teclats

– Josep Albert Cubero: Guitarres

– Jordi Vidal : Efectes

– Jordi Codina: Guitarra espanyola a “Història d’una gota d’aigua”

D’aquest excel·lent disc, cal destacar, especialment, el tema final: “Història d’una gota d’aigua”

 

 

“Història d’una gota d’aigua“, constitueix una de les més precioses composicions d’allò que en podríem dir “roc progressiu“. Tot comença amb una tímida melodia a càrrec de la guitarra espanyola, a la que de seguida s’hi afegirà la flauta, tot creant una atmosfera farcida de natura. Ben aviat, els teclats i, després, les guitarres acabaran d’arrodonir aquest ambient, contestades sempre per l’omnipresent flauta. La calma absoluta arriba i els records de la música de CAMEL es fan més intensos… De cop i volta, la flauta ens presenta una melodia recurrent, senzillament perfecta que, tímidament acompanyada pel piano, es repeteix una i una altra vegada, convidant tots els altres instruments a afegir-se a la festa: guitarres, bateria, baix, teclats … tot. La melodia principal de la flauta segueix, impassible, mentre va augmentant la intensitat de tot l’ambient que l’envolta… així arribam finalment a un clímax, on la melodia de la flauta es trenca en un apassionat solo que ens portarà al moment més emocionant de tota la peça… Ben aviat les guitarres ens cridaran a l’ordre i, tot recordant la melodia original, ens portaran cap a un apoteòsic final…

Que ho disfruteu, tant com ho vaig disfrutar jo aquell estiu del 79 !!