PINK FLOYD (II): 1968, comença l’era de l’experimentació

PINK FLOYD (II): 1968, COMENÇA L’ERA DE L’EXPERIMENTACIÓ.

per Carles Bujosa. 

Ja sense la presència de Barrett a la formació, Gilmour, Waters i Wright es van haver de fer càrrec de les tasques creatives del grup, aportant cada un la seva veu i la seva proposta e so a les noves produccions, però obtenint uns nous materials amb menys consistència que els de l’era Barrett.
Syd Barrett havia estat l’intèrpret principal durant els primers anys, en l’època següent Gilmour, Wright i, especialment, Waters es van convertir en els principals compositors i veus dins de la banda.
El nou disc, A Saucerful of Secrets, llançat al juny de 1968, va aconseguir el novè lloc al Regne Unit i es va convertir en l’únic disc de Pink Floyd que no va entrar en les llistes nord-americanes.
Definit com un àlbum de transició, en ell es barregen les cançons psicodèliques semblants a les signades per Barrett i peces més experimentals, amb influències de la música clàssica i que van ajudar a marcar el posterior so de Pink Floyd. En aquest àlbum apareix l’última cançó composta per Barrett, «Jugband Blues. Barrett també va participar en les cançons «Remember a Day» (gravat durant les sessions de The Piper at the Gates of Dawn) i «setembre the Controls for the Heart of the Sun».
Algunes de les composicions més experimentals del grup daten d’aquesta època, com «Careful with That Axe, Eugene».

La peça principal, «A Saucerful of Secrets» (que consisteix en la seva majoria en sorolls, efectes sonors, percussions, oscil·ladors i tape loops) de dotze minuts de durada, s’acosta a les èpiques i lentes cançons de futurs treballs.
El disc va ser rebut fredament per la crítica d’aquesta època, encara que no així pels crítics actuals.
Poc després van ser cridats pel director Barbet Schroeder per compondre la banda sonora de la pel·lícula More, que s’estrenaria al maig de 1969. Les seves composicions es van editar dos mesos més tard com àlbum d’estudi de Pink Floyd, Music from the Film More, i van aconseguir el novè graó en el Regne Unit i el 153 º en els EE.UU.33 La crítica va definir aquest disc com irregular i accidentat . Moltes pistes de More (com usualment anomenen l’àlbum els fans) són cançons acústiques amb fortes arrels folk. Tal és el cas de la deliciosa “Cirrus Minor”.

Anteriorment, la banda havia estat treballant en una òpera rock anomenada The Man / The Journey, però el projecte va ser rebutjat. Tanmateix, dues de les cançons que componien aquesta obra, «Green Is the Colour» i «Cymbaline», van ser incloses a More, i varen romandre com a part habitual dels concerts en aquella època.

«Cymbaline» també va ser la primera cançó de Pink Floyd que expressava l’actitud cínica de Roger Waters cap a la indústria musical de manera explícita.

La resta de l’àlbum consisteix en peces secundàries avantguardistes incloses en la banda sonora (algunes de les quals també figuren en The Man / The Journey), amb unes poques cançons més potents, com «The Nile Song».

L’estil experimental aconseguiria el seu ple desenvolupament al següent treball de la banda que va ser un àlbum doble titulat Ummagumma., L’àlbum està constituït per un disc en directe (gravat entre Birmingham i Manchester) i un altre amb temes nous d’estudi.
El títol d’aquest àlbum significa «relació sexual» en l’argot de Cambridge. El disc d’estudi és purament experimental, amb un llarg tema d’estil folk («Grantchester Meadows», composta per Waters), la pianística i atonal «Sysyphus», coquetejos amb el rock progressiu en «The Narrow Way» i llargs solos de bateria en «The Grand Vizier s Garden Party». Finalment, «Several Species of Small Furry Animals gathered Together in a Cave and grooving with a pict» és una cançó de cinc minuts que presenta únicament la veu de Waters cantant a diferents velocitats, donant com a resultat un so semblant al d’ocells i rosegadors . Diverses de les cançons noves d’aquest àlbum ja havien estat interpretades en el concert gravat sota el nom de The Man / The Journey.
Ummagumma va ser l’àlbum més reeixit de la banda fins aleshores, aconseguint el 5è lloc al Regne Unit i el 74 º en EE.UU.37