DELICIÓS KEITH

DELICIÓS KEITH

CARLES_BUJOSA  per Carles Bujosa

Keith Jarrett va néixer el 8 de maig de 1945 a Allentown, Pennsilvània. És un dels pianistes més importants que van sorgir des dels anys ’60.
Als tres anys, va començar a tocar el piano i quan en tenia set ja havia donat el seu primer recital. Va ser un nen prodigi i ja era professional quan encara estava a l’escola. El 1962 es va graduar a la Universitat de Berklee i després va començar a treballar a Boston amb el seu trio. Es va mudar a Nova York el 1965 i va passar quatre mesos amb els “Jazz Messengers” del bateria Art Blakey.
Durant els anys 1969 a 1971 va estar al costat del grup de fusió de Miles Davis als teclats, un altre integrant important del grup va ser Chick Corea. Si bé durant tot el concert en viu de Fillmore es nota clarament la “lluita” entre Keith Jarret i Chick Corea, la mateixa resulta molt més creativa al disc Live/Evil.
Després de deixar el grup de Miles Davis, Keith Jarrett va deixar d’usar per complet qualsevol tipus de teclat electrònic per dedicar-se únicament al piano acústic. Va dirigir el seu grup durant les sessions d’enregistrament que es van realitzar durant els anys 1967 a 1969 a Vortex i el 1971 a Atlantic, però a partir de 1971 va gravar predominantment per a ECM encara que també va gravar a 1970 per a ABC/impulse.
La seva carrera va passar per diverses etapes i va guanyar fama internacional pels seus concerts com a solista improvisant la totalitat de la seva música sense cap pla previ.
Una mostra, absolutament impressionant del que va ser capaç de fer a Colònia (Alemanya) durant més d’una hora i que va ser enregistrat en directe, va ser “The Köln Concert”
The Köln Concert va ser gravat el 24 de gener de 1975 per Keith Jarrett improvisant al piano en el moment d’un concert llegendari donat a l’Òpera de Colònia, a Alemanya, en el moment d’una etapa de la seva gira europea començada el 1973.
Keith Jarrett en el moment de la gravació d’aquest concert es trobava en mal estat d’esperit, amb manca de son, i particularment irritat contra la qualitat del piano que no era el que havia demanat, a causa d’una vaga. El concert va ser organitzat per Vera Brandes, una jove promotora de concerts alemanya. Brandes havia seleccionat un Bösendorfer 290 Imperial, un gran piano de concert per a l’ocasió, però els tramoistes no es van adonar que el piano s’havia emmagatzemat en el soterrani de l’edifici. En el seu lloc, van trobar un novell Bösendorfer que estava destinat només a assajos, i que a més estava en males condicions.
Jarrett no havia dormit en dues nits. Va arribar a l’Òpera tard i cansat després de fer un viatge esgotador de diverses hores en un Renault 4. Va haver de córrer fins al final per menjar un precipitat àpat a pocs minuts de començar el concert. Després de comprovar que el piano era d’una qualitat inferior, Jarrett es va negar a tocar. Brandes, que acabava de complir 18 anys d’edat, va haver de convèncer Jarrett, de 29 anys d’edat, per dur a terme el concert. Gairebé com una idea d’últim moment, els tècnics de so van decidir posar micròfons i gravar el concert, encara que només fos per l’arxiu de l’Òpera.
Fins a l’últim minut va vacil·lar a tocar i va arrencar el concert, per sorpresa general, amb les quatre primeres notes que reprenen el tema musical del truc de crida de la sala de Colònia. La sala, passat un moment de sorpresa divertida, es va deixar prendre per la improvisació al voltant d’aquest tema i Jarrett va realitzar un dels seus concerts més importants.
Malgrat els obstacles, l’actuació de Jarrett va ser rebuda amb entusiasme, i el posterior enregistrament va ser aclamat per la crítica i es va convertir en un èxit comercial enorme. La producció de l’àlbum va ser difícil, sobretot a causa de la mala qualitat del piano. El productor Manfred Eicher i l’enginyer de so de l’etiqueta ECM van passar diversos dies en estudi per millorar la qualitat de les bandes.
Aquest àlbum ha obert en part les portes del jazz a un públic que no hi estava acostumat i va obtenir un èxit popular molt gran. Es tracta d’un dels discs de jazz més venuts al món i de l’àlbum de piano solo més distribuït de tots els temps amb els seus 3,5 milions d’exemplars venuts.
Des del llançament de The Köln Concert, pianistes, alumnes, musicòlegs i altres han demanat a Jarrett que publiqués la música. Al principi, es va resistir a aquestes peticions, ja que, com ell deia, la música que es reprodueix va ser improvisada “en una nit determinada i ha d’anar tan ràpid com ve”. Jarret finalment va estar d’acord en la publicació d’una edició autoritzada, però amb la recomanació que cada pianista intentés de tocar la peça tal com ell la va gravar.

La seva associació amb EMC ha arribat fins als nostres dies. L’any 1970 Jarrett va dirigir dos grups; un de molt interessant amb Dewey Redman, Charlie Haden, Paul Motian i un percussionista ocasional que freqüentment era Guillermo Franco; i una banda Europea amb Jan Garbarek, Palle Danielsson i Jon Cristensen amb els que va enregistrar el famós disc “My song” (1978).

Aquí teniu una mostra del tema que dóna nom a l’àlbum

Una altra de les peces més representatives del disc “My song” és “Country”, que va ser utilitzada com a banda sonora de la pel·lícula “Deliciosa Martha”, producció Alemanya-Austríaca-Italiana-Suïssa de 2001 dirigida per Sandra Nettelbeck, on se’ns presenten les delícies del món dels fogons de la cuina professional. No us la perdeu!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *