IMARÀNTIA Obre les ales

Descripció

Maria J. Cardona i Miquel Brunet es conegueren dalt de l’escenari. Fou a principis dels noranta quan ella no havia arribat als vint, i ell acabava d’estrenar els trenta. Però la vertadera connexió musical entre ambdós es fa palesa a sopars d’amanida pagesa, feta amb peix sec i bescuit prop d’Es Caló.
A Formentera, qualsevol excusa és bona per a treure la guitarra després de sopar, i amagar-la quan surt el sol. En una d’aquestes trobades, ella li parla d’unes cançons pròpies que res tenen a veure amb els grans escenaris i potències altes del grup 4 de Copes del que ella n’és líder i compositora. Li parla del desig de fer-ne alguna cosa, sense saber molt bé el què. I el músic i compositor mallorquí, fidel a aquella màxima que diu que la maduresa no és quan entens les coses grans, si no quan comences a entendre les petites, s’hi enganxa sense dubtar-ho.

Aquest és el perfil d’Imaràntia, un projecte que pateix la complexitat que comporta la senzillesa. Un cant a la proximitat,que empra el llenguatge directe i té la sinceritat com a lema.
Sense més ajut que la veu, la guitarra i el piano, Imaràntia cerca despullar-se en els petits espais, on el púbic quasi frega els instruments. Envoltats de violoncel i violí, els sons d’Imaràntia, captiven i indignen, mesclen el Silenci amb Llàgrimes, i la reivindicació de l’ésser lliure com a model vital. I ens recorden que el record és la millor manera de combatre l’oblit.
Han passat més de 12 mesos de la primera e trada a l’estudi d’enregistrament Ona de Bunyola d’aquestes cançons. L’exigència no és compatible amb les presses. Durant el procés, no han faltat els sopars, el ritme binari de barca aquí-barca allà i molts de whatsapps des de les butaques dels aeroports. Però ara, a la fi, aquell grapat de lletres i melodies que cercaven volar més enllà d’aigües transparents, mostren aquella mescla d’imperfecció i brillantor de les pedres precioses. Això és Imaràntia.