ROADA Vius

ROADA: Crear o no crear. Heus ací la qüestió.
La immensa Elis Regina, una de les millors veus que ha donat Brasil, ens deixà algunes sentències memorables abans de morir a trenta-sis anys: “No podem formar caravanes per anar al Ministeri d’Educació i Cultura per demanar per amor de Déu que els discs deixin de considerar-se objectes superficials”. O aquella altra on interpel·lava als compositors: “Vull cantar coses noves, però tot em sembla antic. A vegades pens que els compositors no s’adonen de com les coses han canviat”.
Amb cada disc els bons amics de Roada perpetuen els postulats d’Elis Regina.
Per tal que el poble pugui avançar i no veure’s enganxat i immòbil en les cançons de sempre, es necessiten creadors. I si bé és cert que les arrels sanes són aquelles que beuen de la profunditat de temps passats, aquelles arrels han de donar lloc a noves branques i fulles fresques. D’aquí la importància de la nova creació cultural, en oposició a l’ús gastat i “refregit” del repertori de sempre, algun del qual, ja no suporta més usos rancis.
Sentir-se vius creant o sentir-se fòssils de museu amb els materials de sempre: heus aquí la qüestió. I per això lluny del compositor turmentat que espera les muses com aigua de maig, Roada treu la incontinència creativa a les places i oreja en cada disc l’estança del folklore esmorteït renovant i innovant. I ho debaten i ho qüestionen. I ho esculpeixen col·lectivament fins que el poble, es fa seves les creacions d’aquest grup inquiet i en constant ebullició. Perquè aquesta era la màxima de Josep Maria Llompart, el qual festegem enguany, quan publicava un nou poemari: “Ara ja és del poble” deia.
I un avís per a navegants: la mal anomenada intel·ligència artificial, que no és ni intel·ligent ni artificial, acabarà nodrint-se dels efluvis creatius de Roada per farcir les seves arques de patrons creatius aportats per altri, perquè d’això va la cosa. Però si estigués en disposició de donar algun consell, cosa que no m’agrada, recomanaria anar a l’original i escoltar directament aquest pou de creació incansable que és Roada, abans que recórrer al plagi cibernètic que fa les delícies dels creadors incapaços.
Per això cal valorar cada disc de Roada, i interpretar-los com un acte de supervivència identitària en positiu alhora que una ferma aposta d’engrandir el repertori que ens defineix com a poble.
Diu la dita que “poble que canta, mai mor”. La dita té raó. Però més en tindria si afirmés: “Poble que crea, mai mor”.
Per això Roada, és sinònim de vida.
Miquel Brunet
Bunyola, febrer de 2025