ESTUDI DE GRAVACIÓ / RECORDING STUDIO
El paisatge sonor de la Mediterrània
33
ANYS
des de 1991
<
>
MARTA BAUZÀ & JESÚS LÓPEZ. Lo que diu una cançó
MIQUEL CAPLLONCH
Lo que diu una cançó
Cançons per a veu i piano
Marta Bauzà, Soprano
Jesús López Blanco, Piano
L’obra per a veu i piano del compositor Miquel Capllonch i Rotger (1861-1935) representa el resultat de la conjunció dels coneixements de l’estil romàntic i post-romàntic alemany que aquest pianista mallorquí natural de Pollença pogué adquirir en els seus anys de formació i desenvolupament professional a Alemanya durant un període de vint-i-set anys (1885-1912), units a la seva sensibilitat especial per a la poesia i la forma musical breu. Aquest trets feren del Lied el gènere ideal per a l’expansió de la seva inspiració, convertint-lo en un cas excepcional en la història de la nostra música si parlem de quantitat de producció d’obres d’aquest gènere i idioma dins d’un estil conservador que recull la tradició del Lied romàntic alemany de grans autors com Mendelssohn, Schumann, Liszt, Brahms, i fins i tot Wolf, Mahler o Strauss, sempre impregnats de la seva original visió personal.
La seva obra abarca a més un ampli període temporal, des de la seva primera cançó amb data de 1888 (Nächtliche Pfade) fins al final de la seva producció per a veu i piano al 1927 (Unbegehrt).
Amb un total de trenta-dues obres, la major part d’elles publicades en editorials alemanyes rellevants de l’època (Raabe und Plothow, Feuchtinger, Stahl...), algunes inèdites, altres trobades recentment i recuperades per aquest treball, les cançons de Capllonch destaquen per la seva qualitat excepcional i per una gran varietat formal, poètica i musical.
Tot i així que la majoria estan escrites amb textos en alemany, hi trobem exemples en altres idiomes (italià, francès, mallorquí), cançons de caràcter circumstancial escrites per l’àmbit del saló o per a l’ús domèstic (Serenata, Gratulation...) conviuen amb obres d’experimentació harmònica a la recerca d’un estil personal i que explora les vies del cromatisme post-wagnerià (Das Fischermädchen, Ich fühle deinen Odem) juntament amb obres que demostren un estil madur i la solidesa per a ser publicades amb èxit (com aquelles amb número d’opus 2, 4, 5, 10, 11, 14, 16) mentre que altres pàgines, també exquisides, no varen arribar a veure la llum de manera inexplicable (Mädchenlied, Kalt ist dein Herz).
La varietat s’imposa també en el nom dels poetes, des de el més freqüents entre els autors de cançons (Geibel, Dahn, Verlaine) fins a altres menys coneguts (Amman, Stieler, Vierordt), tenint un lloc molt especial els textos d’autores (Elisabeth von Waldersee, Carmen Sylva, Anna Ritter) i destacant l’aparició d’autors mallorquins com el seu contemporani i amic Miquel Costa i Llobera, que amb Lo que diu una cançó constitueix un exemple de l’amor del compositor per la seva cultura i la seva terra.
Les dedicacions de les cançons, dirigides molt sovint també a dones que en molts casos eren cantants importants, ens dona una idea de l’ideal estètic i interpretatiu que volia assolir Capllonch i també la seva habilitat per les estratègies comercials.
Els grans temes de la poesia romàntica tan habituals en el gènere de la cançó omplen les cançons de Capllonch: la bellesa de la naturalesa i la seva força (Im April, Abendlied, Sommerlust, Pfingstwanderung), el caràcter màgic i evocador de la nit (Nächtliche Pfade, Sommernacht...), la intensitat de l’amor en les seves diverses facetes (Liebeslied, Dir suchen meines Geistes Gedanken, Lo que diu una cançó), ja siguin l’intimitat, la maternitat (Wiegenlied) o el desamor; la mort o la separació (Sonnenkind, Meine Gräber, Zum Abschied), la força emotiva de la nostàlgia (Frühlingsahnung, An die Heimat) tots ells troben ressò i expressió en les pàgines de les cançons de Capllonch amb un clar estil germànic.
En aquestes cançons, el tractament de la veu mostra plantejaments que van des del parlato més íntim (Ich glaubte, Nun das tut mir so bitter weh) fins a l’expansió més lírica i exigent (bon exemple en son vàries cançons de l’opus 10, 11 i sobretot el 14), amb la utilització de tessitura molt ampla, generalment per veu aguda. Les parts pianístiques mostren característiques que van des de la senzillesa més eloqüent o el lirisme més exquisit, recordant especialment a Schumann o Brahms, fins a moments de gran intensitat i de brillant virtuosisme que són mostra del domini instrumental del compositor.
Veu i piano mostren sempre un diàleg íntim que es relaciona amb el text i la seva expressió amb gran sensibilitat. Aquesta característica impregna la producció de cançons de Capllonch al llarg de tota la seva carrera.
Després d’anys dedicant-se a la docència i a altres gèneres musicals com el pianístic i la polifonia sacra quan va tornar a Espanya al 1912, on la cançó en alemany en aquells moments no es donava habitualment (ni tampoc tenia la popularitat d’altres gèneres, fet que possiblement allunyés a Capllonch de la cançó), el pollencí torna a escriure una vegada que ja s’ha instal·lat a la seva Mallorca natal les darreres composicions per a veu i piano (1925-27), en les que l’autor utilitza una gran economia de recursos i mostra una predilecció per tessitures més greus i temes més profunds, potser amb relació amb el seu moment vital davant l’edat o la pèrdua de familiars (Pensant en tu, Tristesa). El seu darrer contacte amb la cançó és Unbegehrt, primera composició en alemany després de molts anys, on el compositor s’acomiada de la cançó amb una metàfora de la bellesa d’una rosa i una persona que passen desapercebudes sense poder estimar com desitjaven.
Així resulta l’art de la cançó de la mà de Miquel Capllonch; aquest mallorquí va passar per les seves mans i la seva gran sensibilitat tot el seu amor i coneixement de l’estil romàntic alemany, creant obres que destaquen no només pel seu interès i solidesa musical, si no per la seva exquisidesa i per el gran ventall de paisatges emocionals que transiten a través de la unió de la veu i el piano, de paraula i música, i que per circumstàncies diverses han quedat com una flor estranya, una joia oculta, un camí menys transitat del que es mereix per part d’intèrprets i d’oients. Tant de bo aquest treball contribueixi, juntament amb els esforços que ja s’han fet abans i amb la nostra aportació personal, a la difusió d’aquests excepcionals pàgines de la música de cambra per a veu i piano que formen part del nostre patrimoni musical.
